lunes, 7 de junio de 2010

NO ERA MI DIA

Este fin de semana se celebraron los Campeonatos de Catalunya casi en el fin del mundo, en Tavascan, perdón, en la estación de esquí de Tavascan, en el refugi de la Pleta del Prat. Vaya cara que se nos quedó a Pep Vizcarro y a mi cuando al llegar al pueblo, Albert Balcells nos dice que todavía tenemos que subir a la estación de esquí, un puerto de 10km, casi de Giro de Italia, de esos estrechos con curvas y recurvas, caballos por la carretera y agua por todas partes.

"A quien se le ocurre montar una carrera en un sitio tan lejos, y más de Cto de Cat. Como vamos a tener difusión si los mismos organizadores nos mandan a tomar por culo para correr cuatro gatos y que tan sólo nos vean los acompañantes y los cuatro bichos del monte. Como coño va ha hacerse un poco más mediático este deporte? Eso si, el paraje espectacular, a 1750m aprox, rodeado de los picos pirenáicos, nieve, agua por un tubo, vegetación en estado puro,...."

Bueno volviendo al tema que nos interesa. El sábado por la tarde, aproximadamente a las 18:00 (después de un palizón de kilómetros) nos dispusimos ha hacer el reconocimiento del circuito. Después de dar una vuelta, más o menos despacio, flipamos: 3.9km de longitud y 22 minutos. Un recorrido que sólo tenía facil la zona de meta, ya que enseguida te metías en senderos técnicos, una subida duríiiiiiiiiiiiiiisima, y al coronar, un río que debíamos cruzar dos veces (la priemra sobre un "puente" y la segunda a pie con agua casi a la rodilla) y un sendero todavía más técnico que los anteriores, en el que era muy fácil fallar y perder tiempo. A continuación una bajada en zig-zag por una pista de esquí dirección a la zona donde estaba la meta. Una vez aquí empezaba un segundo sector, más corto y algo menos duro, pero igual de exigente, con una subida de pista semicerrada, para terminar bajando por una trialera (con menos piedras que la anterior), abierta a golpe de azada y de gas (de las motos), para llegar finalmente a meta.
En principio, para mis características muy bien, ya que en los senderos técnicos me podría defender bastante bien, pocos tramos donde rodar duro y subidas fuertes donde había que emplearse de fuerza de piernas y de dominio sobre la bici para no perder trazada. En total el sábado dimos 3 vueltas, con un pit-stop después de hacer la primera, ya que Pep decidió quitarse el plato pequeño de 28 dientes y ponerse un 22 y jugar con los piñones.

Mis sensaciones durante el reconocimiento fueron bastante buenas, me ví con fuerza en las piernas y una buena cadencia, de modo que estaba cojiendo confianza para el domingo. Por la noche empezaron los handicaps (al menos para mi): nos dijeron que debido a la poca afluencia de gente inscrita (normal por lo lejos que estaba todo) saldríamos todas las categorías a la misma hora con 1' de diferencia entre nosotros (vaya locura). Si ya nos joden a los máster 30 ir pasando a juniors y féminas, ahora, para colmo nos tocaría pasar a unos cuantos élite, encima en un circuito tan cerrado como éste.
El domingo por la mañana amanecimos con lo esperado y que no hubiesemos querido: LLUVIA (otro handicap). Eso significaba que el circuito estaría casi imposible, sobretodo en las bajadas, y aunque nos jodía tanto a Pep como a mí, por otra parte nos favorecía debido a que somos un poquillo más técnicos que el resto de la gente.
Una vez en la estación de esquí, yo con ganas y Pep con ninguna, nos dispusimos ha hacer la inscripción. Menos mal que se la hice a Pep, ya que el estaba dudando mientras charlaba con la peña. Luego paró de llover y empezamos ha hacer rodillo, calentando sin problemas, incluso con el sol que empezaba a darnos calor (aunque duraría poco).
A las 11h y un poco más se da la salida a los élite, al minuto a los juniors, seguido de las féminas y de nosotros. Nada más salir arreón de John de Odena y Carnicer a rueda. Yo después de una mala salida en la que me quedo acorralado los primeros 300m de pista consigo adelantar por el exterior y ponerme a rueda de Carnicer, a ver si me lleva un poco para delante, pero enseguida veo que las sensaciones no son las esperadas y me voy quedando poco a poco a medida que me pasa la gente, suerte que llegamos al pepino y allí será difícil que me avancen, de modo que empiezo a subir el 6º máster 30, por delante a unos 20" Carnicer y detrás de él seguimos el resto. "Ahora empieza lo malo" más o menos en la mitad de lo duro, una fémina que iba por delante del grupito pone pie a tierra y todos la pasan menos el que me precede, de modo que tengo que esforzarme, cambiando de trazada e intentar mantener el equilibrio, y así pierdo algo de la rueda del 2-3-4. Bueno no pasa nada poco a poco les recortaré. Consigo coronar a pocos segundos y después de cruzar el rió, embotellamiento de juniors y féminas, mientras que los másters a quien debía vigilar se iban. Empiezo a bajar recortando distancias y al poco ya siento como Pep me sigue la rueda, y al poco, antes de cruzar el río a pie, un junior se frena con lo que intento esquivarlo, piso una piedra con la rueda de delante y me voy al suelo, dándome un fuerte golpe en la rodilla izquierda (no pasa nada pensaba, me subo y a seguir) me pasa Pep y cojo la bici del manillar, dándome cuenta que se había girado la rueda respecto a éste. Intento nderezarlo pero no puedo (me veo fuera de carrera) grito de rabía y con fuerza consigo ponerlo recto, me subo a la bici y todos aquellos que había pasado bajando me los vuelvo a encontrar por delante. Empiezo el segundo tramo y un junior que va por delante de mi pone pie a tierra nada más empezar a subir y me hace poner pie a tierra a mi también. (Esto es una puta mierda, los de delante cada vez se van más) sigo esforzándome, haciendo todo lo que puedo para recuperar, pero no consigo oxigenar las piernas desde el final del pepino y eso me hace perder ritmo. Empiezo la segunda vuelta con las mismas malas sensaciones de piernas, pero esta vez recortando poco a poco. Consigo hacer la segunda vuelta casi sin fallos, pero sigo con los problemas de los doblados que me frenan en todas partes. A poco de finalizar la segunda vuelta ya siento que las piernas responden, uff, menos mal. Venga que todavía tenemos tiempo. Veo a Carnicer que ha abandonado, empieza a ir bien. Paso por meta y las sensaciones de piernas van mejorándo, meto el 42 y avanzo metros de un modo sorprendente, tengo la tercera plaza del podio en la punta de los dedos, dejamos el segundo tramo de pista, me meto en el sendero y en el tramo final de éste me voy de nuevo al suelo dándome un fuerte golpe enla cara externa de la rodilla derecha (este si que ha dolido). A penas puedo pedalear, grito de dolor y desesperación, pero hay que seguir. Meto de nuevo el plato y consigo remonatar lo pérdido, pero ahora en lo duro hay que oxigenar, corono y empiezo a bajar, pero de nuevo más doblados, y la tercera plaza se escapa unos segundos. Finalizo el primer sector y empiezo a pelear para meterme primero en el segundo, pero un junior IMBÉCIL, que siempre ponía el pie al suelo no me deja pasar, de modo que nada más entrar en la subida, pone el pie al suelo obligándome a mi también. Corro todo lo que puedo a pie, cojo inércia, me subo en la bici y empiezo a pedalear. Pero que pasa, donde voy con el plato pequeño? Pongo el 32 y de nuevo la cadena se baja al 24, lo vuelvo a intentar y otra vez lo mismo. Que coño está pasando? Esto no me puede pasar. Miro para bajo y veo como el plato mediano se desplaza para dentro al pedalear. Por favor que no sea nada. Pego una mirada de lateral a los platos y sorpresa!....................He perdido 2 tornillos de los platos.






Aquí se acaba la historia. A partir de este momento me empieza a doler todo, rodillas, codos, cabeza, tengo ganas de llorar, de gritar, de mandar la bici a tomar por el culo, pero me contengo, doy media vuelta y cabizbajo me voy a meta, a dar apoyo a Pep que disputa la tercera plaza, posición con la que finaliza, confirmando que es un hombre de campeonatos, ya que ha subido al podio en los últimos 3 que ha disputado.
Otra vez será. JODER!!!

lunes, 24 de mayo de 2010

MESA REDONDA

Diumenge 23 de maig de 2010. Mentre els pobres ciclistes participants al Giro es preparen per a una dura etapa amb un espectacular final al Monte Zoncolan, els 3 membres del Catalunya Sud i amb la companyía del bon amic J. Cugat del Can Victor, ens dispossavem a fer una rutilla per estrenar la carretera de pujada a Horta de St Joan, ja que encara no hi haviem passat.
Per sensacions vaig anar mig bé fins passat Prat de Conte, on els dies acumulats sense visita al fisio van començar a passar-me factura. Per detràs de mi venia Alex, amb bon ritme, tenint present el parón obligat que va fer, i per devant Vizcarro i Cugat fent petits relleus, mantenint-los entre els 45-60".
Al arribar a Horta esmortzar i la sorpresa va se de tornada, ja que volíem fer la pujada de Bot a Prat pels espills, però una cursa de rally de cotxes ens ho va impedir, xupant-nos un vent de cara horrorós desde Bot fins Tortosa. En total ens van sortir menys de 3 hores i una pallissa a les cames que avui dilluns encara hem dura.

Dissabte 22 de maig vam fer una ruta de BTT Alex i jo per la zona de Xerta i Paüls, fent un total de 2h30', recordant les planejades de la vía verda d'anada i del canal de tornada, amb els senders de les trobades de Xerta i les pistes que pujen de cara al Montsagre de Paüls. També una bona pallissa.

lunes, 17 de mayo de 2010

QUIERO, PERO NO PUEDO

Estos són els meus pensaments durant la cursa d'ahir a Mas Boquera. La veritat es que les males sensacions durant tota la setmana estaven sent algo massa constant. Ademés, el fet de no poder quedar amb la fisio va acabar provocant que les cames tan pesades que estaba tenint fossin una de les causes de que no hagués pogut fer res més.


No vull treure-li mèrit a Carles, que està fortíssim i hem va fotre un palo a la zona dura de pujada que encara el porto ara. Llàstima que antes de finalitzar la baixada ja el vaig atrapar, però una desafortunada caiguda amb un dur cop a la cadera dreta hem va fer quedar un poc estabornit a terra. D'aquí fins al final vaig estar rodant molt espai per temor de tornar a caure. Bueno a la pròxima espero que vagi millor. Llevat de les sensacions de la cursa, el millor, el retorn d'Alex a les curses i el bon ambient que sempre hi ha entre els corredors més veterans, que no vol dir més vells, de l'Open Provincial, i per a mostra un botó:

miércoles, 12 de mayo de 2010

MUCHO MEJOR DE LO ESPERADO, PERO...

Me fa cosa escriure aquest post, ja que en l'últim comentava l'agobiat de feina i de temps que vaig, les poques hores d'entreno i tot lo demés, i ara aquest cap de setmana faig el millor temps en màster 30 a la crono i tercer a la cursa del diumenge, això si, Carnicer no estava dissabte i diumenge venia de fer la Titan-Desert. Però bueno, "no hay mal que por bien no venga".


Aquest dissabte pel matí haviem quedat Pep Vizcarro i jo a les 8h del matí per sortir tots junts amb el cotxe de cara a la Vall de Lord. Vam matinar per tenir temps d'empendre-ho en calma, parar a esmortzar si cal, arribar i fer l circuit de la crono i el del diumenge amb calma, dinar i correr.

Antes d'arribar a Solsona vam fer un petit Stop-and-go, ja que la gana apreta i anavem amb les reserves bastant buides. Que bó!!!!

Aaaaaaaaaaaaaaaarghhhhhhhhhhhh!!!!!

Tant pronte vam arribar vam decidir fer unes voltes al recorregut de la crono i una al circuit del diumenge. La particularitat d'aquest circuit era que tenia una volta curta, anomenada Start Lap, el recorregut de la crono i el de la cursa. Pues bé, dos homes trigonomètrcs com natros vam fer 2 voltes al circuit llarg i dos voltes més a l'Start Lap pensant que aquest últim seria el de la crono. QUE FORT!!!! No va ser fins després de fer tot això que ens van explicar que la crono era la part final del circuit amb l'Start Lap. Quin fart de riure.

Bueno la crono va anar millor del que hem pensava, tot i que el fet de fer 1h20' pel matí, anar a dinar i després fer la crono no va ser la millor idea, ja que se'm van quedar les cames bastant aplastades després de dinar i no dutxar-mos, per lo que mentre feia rodillo antes de sortir a la crono tenia una sensació no massa bona. Això es va confirmar als primers metres de la crono, ja que vaig fer la pista de pujada amb un dolor de cames impressionant i al voler forçar ho vaig pagar anant ofegat desde la primera trialera fins al final. La sort que baixo bastant bé i recuperaba algo. Quin temps més ajustat, per un segon vaig guanyar en màster 30.

A la tarde a la dutxa de l'alberg Torre del Baró i a fer unes cerveses al poble fins que començava el futbol. Vam anar a sopar i una partida de Pim Pom i a dormir.A l'endemà tocava la carrera. El pitjor de tot, la climatologia, ja que els homes del temps amenaçaven pluja tot el dia, i així va ser fins les 10.30h. El fet de sortir detràs dels cadets i el retràs en la nostra sortida ens va afavorir ja que no ens va caure ni una gota, llàstima del calentament, ja que tampoc va servir de molt. Tot i així el circuit ja estava bastant enfangat, l´únic moment que va estar prou bé va ser a partir de la tercera volta.

Bon calentament al rodillo de 30' amb dos petits sprint. Tant pronte vam sortir, Pep Vizcarro sortida fulgurant, possant-se capdavanter. A partir d'alli patiment continuo fins mitjans segona volta, i d'aquí fins al final anar remontant fins al final, acabant tercer màster 30 a 34 segons del primer i a 9 segons del segon. Potser si ho hagues sapigut ho hagues intentat, però a "toro passat" tot se veu diferent. L'únic semi-problema que vaig tenir en tota la cursa, a part del fang a la cadena i demés, va ser que a l'inici de la tercera volta en un tram on haviem de caminar, perdia les sabates, ja que un petit toc amb unes herbes hem van apretar les carraques i s'em van assoltar i vaig tenir que apretar-les.


El però que he afegit al titular es perquè havui dimecres no he tingut massa bones sensacions, ja que tant sols he tingut temps pa fer algo de rodillo i no estava molt motivat per fer-ho. Pues això, les cames no les tenia ni la meitad de fresques que el diumenge.

viernes, 7 de mayo de 2010

ASI NO HAY MANERA

Joder!!!! Com ens hem de possar forts si no hi ha manera de poder sortir a entrenar. Quan començo a encadenar 2 dies seguits podent sortir a fer algo, al tercer hem toca doblar, es a dir, treballar mati i tarde, i llavors es impossible treure temps, ja que l'hora i mitja que puc tenir entre un torn i l'altre pràcticament me'l passo conduïnt d'un poble a un altre.
Ojalà pogues dispossar de 2 hores al dia per poder entrenar, sense anar estressat ni tenir que anar amb el tuperware amunt i avall, i poder fer estiraments post-entreno. Això és una merda. Encara sort que hem mig defenso, i es que "quien tuvo retuvo", lo malo que no durarà per sempre. Per a més inri, ahir hem van dir que aquest estiu patirem, ja que en tota l'àrea bàsica sanitaria que estic tan sols hi han 3 sustituts, i això vol dir que més d'un dia hem tocarà doblar. Espero que no es passen molt.
Bueno aquest cap de setmana toca crono de Copa Catalana i cursa de Copa Catalana, també puntuable per a l'Open d'Espanya al mític circuit de St Llorenç de Morunys. El traçat i el paissatge són espectaculars, però també ho és la duressa, sobretot si ens plou com ara farà 2 anys. Tant debó faci molta calor. A veure com responen les cames.

martes, 4 de mayo de 2010

X MARATHON DE LOS MONEGROS

Aquest passat 1 de maig vam desplaçar-mos en "petit comité" (no se si ho he possat bé), Pep Vizcarro, Marrasé (pare) i jo a Sariñena per disputar la X Marathon de los Monegros.
El recorregut era el mateix que el d'anys anteriors, ja que les plujes dels últims dies feien impossibe creuar el riu Alcanadre, per fer el recorregut clàssic de 124km, de manera que ens vam quedar en 112km.

La tàctica per aquest any era prou senzilla: atràs que igual ho veràs. I així ho hem fet tant Pep com jo, fins que al pk45 aproximadament i aprofitant la força del vent van començar ha haver-hi arreons a casi 60km/h per zones de pista de tobogans, fins que es va parar i un dels integrants del gran grup va aprofitar per anar-se'n. Tota la resta de persones que ens vam quedar al grup hem pensat el mateix: amb 70km per endavant i amb el vent en contra que hi havia a partir del kilòmetre 50 era una locura. Total, que la resta li vam deixar fer bastant, inclús massa. A la pujada llarga que començava al kilómetre 55 aprox van començar ha haver-hi arreons de pistoleta d'aigua on hem estat sempre atents tant Pep com jo. Al final de coronar aquest port, al kilómetre 75 erem uns quinzena de bikers, i així hem seguit fins al repecho mític que hi ha antes d'arribar a les esplanades dels prats. Després d'anar encapçalant el grup, mentre rodavem pel costat del riu, antes del repetxo, les sensacions que tenia no eren massa bones ja que tenia la sensació com d'estar aborrit, sense ganes de seguir pedalant. Al inici de la costa de parking m'he mantingut el primer fins a la meitad ha passat un altre biker (no recordo ni d'on era) i m'he possat a roda. Quan hem coronat no he mirat ni atràs, he possat el plat gran i he tirat fort i llavors al girar-me he vist que tan sols anavem 4 persones. A partir d'aquí he seguit tirant a relleus fins que antes de l'últim avituallament ens han agafat tres corredors més, entre ells David Caballé.

A falta de 15km, mentre feiem el mateix recorregut que a l'anada (ja que es repetia), hem vist que teniem a l'escapat a tiro de pedra. Potser ho vam vere molt fàcil i pensavem que l'agafariem, però vam baixar massa el ritme i li vam donar les ales que li donarien la victoria. Mentre els 6 bikers en persecució vam començar a passar relleus, però vigilant-mos, fins que al entrar a la curva del pabelló ha començat l'sprint, agafant-me a la cua del grup. He iniciat l'sprint des de detràs de tot i he pogut remontar fins la segona plaça de l'sprint i tercer de la general final.

Fins aquí tot bé, però ahir dilluns la sorpresa va ser meva la veure que a la classificació hem van possar el 6é i a Pep el 9é. Vam estar trencant-nos el cap tota la tarde, fins que Pep va saver trobar l'explicació: els "xips".


Un cop finalitzada la prova



Com el crono s'activava al passar per sota de l'arc de meta i va haver gent que va arribar a l'sprint al mateix temps que jo o que Pep i que van iniciar el crono uns segons després d'haver-lo iniciat nosaltres anaven amb aquesta ventatja, ja que els primers kilómetres són neutralitzats i 2 segons no són significatius d'aquesta manera.
MORALEJA: el proper any ens esperarem 30" a la sortida de manera que al recuperar-los al moment anirem amb 30" de ventatja amb els primers. Aquests de l'organització no s'aclaren, un any perquè no tenen xips i no els hi surten els contes i un altre any, amb els xips tampoc els hi surten bé els contes. Hem queda el consol de saber que realment vaig fer el tercer i Pep el vuité i que vaig tindre prou bones sensacions.

viernes, 30 de abril de 2010

GRACIES A TOTS

Això és algo que volia fer des de fa temps, però o no trobava la inspiració, o el moment. Molts de vosaltres pensareu: "A qui li dona les gràcies el pesadilla éste". Pues bé, la llista de gent a la que li vull donar les gràcies és ben llarga i la majoria d'ells ni ho sabran que els hi he escrit aquest post al blog.

En primer lloc, voldria donar les gràcies a Bea, la meva dona, per soportar-me totes les neures que tinc i respectar-me, sempre que es pot, els horaris tan xungos que porto, de feina a la pública i a la consulta, de les guardies i dels entrenos. Gràcies a Hugo, el meu fill, que es la meva alegria de viure.


També vull donar les gràcies a algú molt important per a mi, i que en aquests moments ho està passant malament, el meu germà Alex. Des d'aquí ÀNIMS, i gràcies pels trapis que m'has fet per poder entrenar i anar a correr a Flix.
Gràcies a la meva germana, per fer-nos de reportera gràfica: "cada cop et surten millors fotos", segueix així i et farem sempre un lloc al cotxe per vindre a les curses. Gràcies als pares que sempre han estat al meu costat, ajudant en tot lo que han pogut.

Gràcies a Abel Curto "Maes". Tu vas ser qui ens va inculcar de ven joves la passió per aquest esport, i les ganes de superar-nos. Quins temps aquells que sortiem tota la tropa: Sergio Pou, Victor, Agustí, Joan Valles,... Admiro la passió que encara tens per la bicicleta, és impressionant. Tu vas ser el meu primer "entrenador" i qui hem va donar bons consells per a preparar-me. Gràcies a Sergio De Torres, el meu segon i de moment actual preparador. Gràcies per la teva feina i la teva amistat.

Gràcies a Pepone pels seus bons moments de caxondeo, de consells i d'experiencia al mundillo, ja que té una visió de les curses de professional. A Josep Betalú, per donar-me aquella visió meticulosa a l'hora de preparar una cursa i la bici, i d'aquells bons moments de caravaning tan guapos. Que vam xalar!!!

Gràcies a la gent que treballa amb mi: Dolors, Roberto, Ketus, Sisco, Jesús, Ferran, Santiago, i tot l'equip sanitari, ja que gràcies als seus canvis de guàrdies també he pogut arreglar-me el calendari i anar a correr.

Gràcies a les fisios i nutricionista d'EMAC Salut (spónsor) amb la seva paciència i la seva col.laboració. Gràcies a l'Esplai Ciclista, SCOTT, el servei d'esports de Tortosa i de la Ràpita, i a Teo per la seva col·laboració amb el club i l'equip, ja que per ells tot això va endavant.

Segurament encara hem queda molta gent a la qui voldria donar les gràcies i espero que no us sentiu ofesos si no us he nombrat, però no penseu que no us tinc presents.

GRÀCIES A TOTS.

Sal.lutacions des de el Sud.