VAIG DE BAIXADA

Pareix que els campionats, ja siguin provincials, comunitaris o estatals no estan fets per a mi. Totes les expectatives, preparació física, despesa econòmica,..., sembla inútil per a aquest tipus de cursa. Vaig finalitzar la carrera decebut amb la sensació d'haver rendit, però sense donar-ho tot com en altres curses, ja que et veus fora de carrera per tonteries. Avuí després de veure el Tour (i sense comparar-me) hem sentia un poc com Andy. Tinc clar que no estava físicament per a guanyar, però si per disputar posicions properes al podi o del mateix podi.
Primer els fets de sempre, els d'ocisport se'ns pixen a la boca (com diria Mohamed Jordi), ja que sempre acabem agafant a les fèmines i juniors que han sortit per devant nostre, i en un circuit amb les característiques del de Montjuïc, això condicionava molt la cursa. Sembla que l'organització no pensa amb les hores que invertim entrenant i demés, i perdem de feina i d'estar amb la familia, per poder estar disputant una cursa. No tinc res en contra de les altres categories, però molesten, i quan estas en moments agònics lluitan per no perdre la posició o per guanyar-la un petit error del de devant o que aquest posi peu a terra quan tu et veus en forces per pujar, et fan perdre molt. No és una excusa, i repeteixo, no haguès guanyat ni dopant-me, però m'indigna aquesta situació, que inclús ara hem costa entendre i explicar.

El segon fet, i que són circunstàncies de cursa, es que un biker (i no vull dir el nom), durant els inicis de la cursa va picar contra la part del darrera de la bici a la banda del disc, doblant-lo lleugerament, però ademés va obrir-me la tanca de la roda, i en un dels pepinos de la cursa, al fer força se'm va sortir la roda. La consecuència és que vaig perdre uns bons 20", la roda del que al final faria cinquè i que haguès de tornar a morir-me dalt la bici per adelantar de nou a juniors i fèmines que ja havia passat.
Pel demés tot bé, bones sensacions a les cames (dins del moment de forma que tinc), la bici perfecta, les rodes espectaculars (impressionant com van els tubulars), el suport de la familia i companys, i ànims de la gent perfecte, un 10.
Per cert: moles felicitats a Oscar Juarez, m'alegra molt que fos ell qui s'hagi endut el campionat, ja que és un home que ho sabrà lluir i que ha lluitat molt per estar on estar. FELICITATS!!!

Ara toca "preparar" la DUEXTREM que es farà aquest proper diumenge a Amposta.

Canviant de tema i obrint un petit debat pel que fa als tubulars. La gent no ho coneix molt, potser si en carretera i en ciclocross, però en BTT també existeixen els tubulars i la sensació i el rodar amb aquests es totalment diferent. L'únic inconvenient que se'ls hi pot treure és el preu del tubular, ja que hi ha poques marques i no està molt estandaritzat, però temps al temps. Tot el demés són ventatges: rodent molt fi, són més lleugers, pots portar poc aire (lo que suposa incrment de tracció, sense la sensació d'anar flamejant) baixes el pes de la roda en total (jo per exemple he baixat 300gr el pes de la roda del devant respecte a les mateixes Gipiemme Kenya Disc Cx per a Tubeless amb neumàtic Tubelis Specialized). Una altra cosa que se m'oblidava es que el preu de les rodes preparades per a tubular no són tan cares com un pot pensar, ja que el seu preu és bastant inferior al d'unes Mavic SLR, unes XTR o unes DT, per exemple, i el pes és igual amb la mateixa calitat de rodadura.

Bueno fins aquí aquest apunt sobre els tubulars de BTT.

Avant compañeros a pie de puerto.

QUE JUSTET

Al final ha anat una mica just, però ja els tinc aquí. Ahir divendres per la tarde van arribar a casa mentre treballaba, embaladets i plegadets.

Ja feia gairebé tres semanes que tenía les rodes GIPIEMME Kenya per a tubulars, cedides gracies a José Luís de CicloBikesport, al qui li vull agraïr la seva ajuda i confiança. Fins ara Alex i jo hem estat competint i entrenant amb un joc de rodes similars, però per a tubeless, sense cap problema.

Les rodes van finíssimes, són lleugeres i rígides, i aquestes per a tubular són idèntiques. Pues, ahir després de sopar vaig encolar i montar els tubulars A. Dugast per poder sortir a probar la telemtreia a l'endemà i deixar-ho alicatat per al diumenge. Pel que fa al pes he rebaixat uns 300gr respecte a les altres rodes, en finura i comoditat a l'hora de rodar la sensació es diferent. Parlant en plata "van de collons".

Aquesta tarde ja he deixat la bici preparada per demà així que només queda que les cames responguin bé.

Avant i canvi.

LO QUE S'HA DE FER

Avui m'he aixecat a les 6:00h del matí, després de no dormir massa bé per la calor, per anar a entrenar, ja que he de fer mil i una per treure algo de temps. Total que he sortit a les 6:30h del matí, amb no massa fresca, fins les 8:30h, ja que a les 9:00 tenia hora amb la fisio del patrocinador EMAC Salut (que sempre me deixa com a nou), i a les 10:30h ja tenia pacients a la meva consulta de podologia.

Com veieu en tinc un fart per poder treure alguna hora de l'agenda, ja que a la tarde tinc consulta a Roquetes de 14:30 fins les 21:00, a sopar i a dormir.

Encara que no ho sembli a les 8 del matí ja feia una calor i una xafogor que et deixava aplastat a l'asfalt, semblava que fossin les 12h del migdia. Menos mal de la recompensa de la fisio. Demà a veure d'on puc treure temps.

Avant i canvi.

UNA ALTRA VEGADA SERÀ

JODEEEEEEEER!!!!!! Vaya temporada que porto pel que fa als campionats, sembla que no soc home d'aquest tipus de cursa. Als de Catalunya a Tavascan vaig perdre 2 dels 4 tornillos dels plats i als Provincials a la Fatarella trenco la cadena. Vaig estar revisant la mecànica el dia antes per no tenir cap ensurt, ja que vaig tornar a possar el plat de 42 dents que hem va fallar a Tavascan, però aquest cop amb Loctite als tornillos per evitar perdre'ls. Durant la cursa les sensacions van anar millorant a mesura que passaven les voltes. Al principi vaig tenir un fart per aguantar la roda, primer de Pep que va possar un fort ritme de sortida i desprès de Juncosa, però poc a poc tenia la sensació de que anava amb un pel més de forces del que hem pensava. Mecànicament no vaig tenir cap problema, però en l'últim pas per la zona tècnica vaig notar en un parell de pedalades que me saltava una corona, i al arrivar al inici de la pujada dura del principi se'm va ocorrer mirar als palts i vaig vere que hi havia un eslabó obert. Només començar la pujada vaig possar el pinyo gran, però a la segona pedalada, crash! Adéu al Campionat i a l'Open. A partir d'aquí llàgrimes, impotència i ràbia, ja que encara que no ho sembla, he de fer grans sacrificis de feina i sobretot de la familia, per poder treure algo de temps per fer algun entrenament. Ara les motivacions que hem queden tan sols són per al Campionat d'Espanya (creuaré els dits) i per a la Copa Catalana. Pel que fa a la cursa res més, tan sols felicitar als campions i donar-li la raó a Joan Andreu, sempre se li quedarà un bon record de la Fatarella.

No tot són males noticies. Aquest matí he parlat amb Carni i he notat que estava prou animat i això m'ha alegrat molt, espero que es recuperi aviat, ja que necessitem un rival de les seves característiques per a motivar-nos. Ànims!!!

Avui a l'hora de dinar he sortit un rato i quina calor que feia. No se com es pot aguantar.

Avant MANGANTES.

JA TOCAVA

Ja feia més de 20 dies que no possava res al blog, desde els campionats de Catalunya a Tavascan, i no es per falta de noticies i històries, sino per falta de temps, com sempre.

Començaré per lo que més me toca la moral, i es que el divendres passat va arribar a les meves mans el planing de les sustitucions que he de fer aquest estiu. Sembla que les "jefes" vagin a favor dels meus rivals, ja que me tocarà fer un munt d'hores, doblant dies consecutius amb guàrdies incloses. Estan loques.

Pel que fa al meu estat de salut i forma, es un 50/50, ja que de forma m'he estat trobant bé durant els pocs entrenaments que he pogut fer, però la nit del dijous al divendres passat vaig passar les de Caín. Rujant tota la nit, cada 45' m'havia d'aixecar per anar al WC a potar, en quan m'estirava al llit m'havia d'aixecar, ni sentat al sofà estava bé. El divendres pel matí hem trobava com si m'hagués passat un camió per sobre. Avui dilluns ja hem trobo millor, amb algo de resaca intestinal, llàstima que de físic no ho sé, ja que no he pogut fer res.

No tot ha de ser dolent, tinc una sorpresa de co-sponsor Gipiemme que tinc ganes de provar, pero de moment he d'esperar un poc. També comentar la meva victoria a Montblanc per devant de C.Juncosa, i la desafortunada caiguda de F.X.Carnicer, a qui li desitjo una ràpida i bona recuperació.

Bueno no puc allargar-me molt que me toca currar, així que ja ens verem companyeros a pie de puerto.

NO ERA MI DIA

Este fin de semana se celebraron los Campeonatos de Catalunya casi en el fin del mundo, en Tavascan, perdón, en la estación de esquí de Tavascan, en el refugi de la Pleta del Prat. Vaya cara que se nos quedó a Pep Vizcarro y a mi cuando al llegar al pueblo, Albert Balcells nos dice que todavía tenemos que subir a la estación de esquí, un puerto de 10km, casi de Giro de Italia, de esos estrechos con curvas y recurvas, caballos por la carretera y agua por todas partes.

"A quien se le ocurre montar una carrera en un sitio tan lejos, y más de Cto de Cat. Como vamos a tener difusión si los mismos organizadores nos mandan a tomar por culo para correr cuatro gatos y que tan sólo nos vean los acompañantes y los cuatro bichos del monte. Como coño va ha hacerse un poco más mediático este deporte? Eso si, el paraje espectacular, a 1750m aprox, rodeado de los picos pirenáicos, nieve, agua por un tubo, vegetación en estado puro,...."

Bueno volviendo al tema que nos interesa. El sábado por la tarde, aproximadamente a las 18:00 (después de un palizón de kilómetros) nos dispusimos ha hacer el reconocimiento del circuito. Después de dar una vuelta, más o menos despacio, flipamos: 3.9km de longitud y 22 minutos. Un recorrido que sólo tenía facil la zona de meta, ya que enseguida te metías en senderos técnicos, una subida duríiiiiiiiiiiiiiisima, y al coronar, un río que debíamos cruzar dos veces (la priemra sobre un "puente" y la segunda a pie con agua casi a la rodilla) y un sendero todavía más técnico que los anteriores, en el que era muy fácil fallar y perder tiempo. A continuación una bajada en zig-zag por una pista de esquí dirección a la zona donde estaba la meta. Una vez aquí empezaba un segundo sector, más corto y algo menos duro, pero igual de exigente, con una subida de pista semicerrada, para terminar bajando por una trialera (con menos piedras que la anterior), abierta a golpe de azada y de gas (de las motos), para llegar finalmente a meta.

En principio, para mis características muy bien, ya que en los senderos técnicos me podría defender bastante bien, pocos tramos donde rodar duro y subidas fuertes donde había que emplearse de fuerza de piernas y de dominio sobre la bici para no perder trazada. En total el sábado dimos 3 vueltas, con un pit-stop después de hacer la primera, ya que Pep decidió quitarse el plato pequeño de 28 dientes y ponerse un 22 y jugar con los piñones.

Mis sensaciones durante el reconocimiento fueron bastante buenas, me ví con fuerza en las piernas y una buena cadencia, de modo que estaba cojiendo confianza para el domingo. Por la noche empezaron los handicaps (al menos para mi): nos dijeron que debido a la poca afluencia de gente inscrita (normal por lo lejos que estaba todo) saldríamos todas las categorías a la misma hora con 1' de diferencia entre nosotros (vaya locura). Si ya nos joden a los máster 30 ir pasando a juniors y féminas, ahora, para colmo nos tocaría pasar a unos cuantos élite, encima en un circuito tan cerrado como éste.
El domingo por la mañana amanecimos con lo esperado y que no hubiesemos querido: LLUVIA (otro handicap). Eso significaba que el circuito estaría casi imposible, sobretodo en las bajadas, y aunque nos jodía tanto a Pep como a mí, por otra parte nos favorecía debido a que somos un poquillo más técnicos que el resto de la gente.
Una vez en la estación de esquí, yo con ganas y Pep con ninguna, nos dispusimos ha hacer la inscripción. Menos mal que se la hice a Pep, ya que el estaba dudando mientras charlaba con la peña. Luego paró de llover y empezamos ha hacer rodillo, calentando sin problemas, incluso con el sol que empezaba a darnos calor (aunque duraría poco).
A las 11h y un poco más se da la salida a los élite, al minuto a los juniors, seguido de las féminas y de nosotros. Nada más salir arreón de John de Odena y Carnicer a rueda. Yo después de una mala salida en la que me quedo acorralado los primeros 300m de pista consigo adelantar por el exterior y ponerme a rueda de Carnicer, a ver si me lleva un poco para delante, pero enseguida veo que las sensaciones no son las esperadas y me voy quedando poco a poco a medida que me pasa la gente, suerte que llegamos al pepino y allí será difícil que me avancen, de modo que empiezo a subir el 6º máster 30, por delante a unos 20" Carnicer y detrás de él seguimos el resto. "Ahora empieza lo malo" más o menos en la mitad de lo duro, una fémina que iba por delante del grupito pone pie a tierra y todos la pasan menos el que me precede, de modo que tengo que esforzarme, cambiando de trazada e intentar mantener el equilibrio, y así pierdo algo de la rueda del 2-3-4. Bueno no pasa nada poco a poco les recortaré. Consigo coronar a pocos segundos y después de cruzar el rió, embotellamiento de juniors y féminas, mientras que los másters a quien debía vigilar se iban. Empiezo a bajar recortando distancias y al poco ya siento como Pep me sigue la rueda, y al poco, antes de cruzar el río a pie, un junior se frena con lo que intento esquivarlo, piso una piedra con la rueda de delante y me voy al suelo, dándome un fuerte golpe en la rodilla izquierda (no pasa nada pensaba, me subo y a seguir) me pasa Pep y cojo la bici del manillar, dándome cuenta que se había girado la rueda respecto a éste. Intento nderezarlo pero no puedo (me veo fuera de carrera) grito de rabía y con fuerza consigo ponerlo recto, me subo a la bici y todos aquellos que había pasado bajando me los vuelvo a encontrar por delante. Empiezo el segundo tramo y un junior que va por delante de mi pone pie a tierra nada más empezar a subir y me hace poner pie a tierra a mi también. (Esto es una puta mierda, los de delante cada vez se van más) sigo esforzándome, haciendo todo lo que puedo para recuperar, pero no consigo oxigenar las piernas desde el final del pepino y eso me hace perder ritmo. Empiezo la segunda vuelta con las mismas malas sensaciones de piernas, pero esta vez recortando poco a poco. Consigo hacer la segunda vuelta casi sin fallos, pero sigo con los problemas de los doblados que me frenan en todas partes. A poco de finalizar la segunda vuelta ya siento que las piernas responden, uff, menos mal. Venga que todavía tenemos tiempo. Veo a Carnicer que ha abandonado, empieza a ir bien. Paso por meta y las sensaciones de piernas van mejorándo, meto el 42 y avanzo metros de un modo sorprendente, tengo la tercera plaza del podio en la punta de los dedos, dejamos el segundo tramo de pista, me meto en el sendero y en el tramo final de éste me voy de nuevo al suelo dándome un fuerte golpe enla cara externa de la rodilla derecha (este si que ha dolido). A penas puedo pedalear, grito de dolor y desesperación, pero hay que seguir. Meto de nuevo el plato y consigo remonatar lo pérdido, pero ahora en lo duro hay que oxigenar, corono y empiezo a bajar, pero de nuevo más doblados, y la tercera plaza se escapa unos segundos. Finalizo el primer sector y empiezo a pelear para meterme primero en el segundo, pero un junior IMBÉCIL, que siempre ponía el pie al suelo no me deja pasar, de modo que nada más entrar en la subida, pone el pie al suelo obligándome a mi también. Corro todo lo que puedo a pie, cojo inércia, me subo en la bici y empiezo a pedalear. Pero que pasa, donde voy con el plato pequeño? Pongo el 32 y de nuevo la cadena se baja al 24, lo vuelvo a intentar y otra vez lo mismo. Que coño está pasando? Esto no me puede pasar. Miro para bajo y veo como el plato mediano se desplaza para dentro al pedalear. Por favor que no sea nada. Pego una mirada de lateral a los platos y sorpresa!....................He perdido 2 tornillos de los platos.

Aquí se acaba la historia. A partir de este momento me empieza a doler todo, rodillas, codos, cabeza, tengo ganas de llorar, de gritar, de mandar la bici a tomar por el culo, pero me contengo, doy media vuelta y cabizbajo me voy a meta, a dar apoyo a Pep que disputa la tercera plaza, posición con la que finaliza, confirmando que es un hombre de campeonatos, ya que ha subido al podio en los últimos 3 que ha disputado.
Otra vez será. JODER!!!

MESA REDONDA

Diumenge 23 de maig de 2010. Mentre els pobres ciclistes participants al Giro es preparen per a una dura etapa amb un espectacular final al Monte Zoncolan, els 3 membres del Catalunya Sud i amb la companyía del bon amic J. Cugat del Can Victor, ens dispossavem a fer una rutilla per estrenar la carretera de pujada a Horta de St Joan, ja que encara no hi haviem passat.
Per sensacions vaig anar mig bé fins passat Prat de Conte, on els dies acumulats sense visita al fisio van començar a passar-me factura. Per detràs de mi venia Alex, amb bon ritme, tenint present el parón obligat que va fer, i per devant Vizcarro i Cugat fent petits relleus, mantenint-los entre els 45-60".
Al arribar a Horta esmortzar i la sorpresa va se de tornada, ja que volíem fer la pujada de Bot a Prat pels espills, però una cursa de rally de cotxes ens ho va impedir, xupant-nos un vent de cara horrorós desde Bot fins Tortosa. En total ens van sortir menys de 3 hores i una pallissa a les cames que avui dilluns encara hem dura.

Dissabte 22 de maig vam fer una ruta de BTT Alex i jo per la zona de Xerta i Paüls, fent un total de 2h30', recordant les planejades de la vía verda d'anada i del canal de tornada, amb els senders de les trobades de Xerta i les pistes que pujen de cara al Montsagre de Paüls. També una bona pallissa.