MUCHO MEJOR DE LO ESPERADO, PERO...

Me fa cosa escriure aquest post, ja que en l'últim comentava l'agobiat de feina i de temps que vaig, les poques hores d'entreno i tot lo demés, i ara aquest cap de setmana faig el millor temps en màster 30 a la crono i tercer a la cursa del diumenge, això si, Carnicer no estava dissabte i diumenge venia de fer la Titan-Desert. Però bueno, "no hay mal que por bien no venga".

Aquest dissabte pel matí haviem quedat Pep Vizcarro i jo a les 8h del matí per sortir tots junts amb el cotxe de cara a la Vall de Lord. Vam matinar per tenir temps d'empendre-ho en calma, parar a esmortzar si cal, arribar i fer l circuit de la crono i el del diumenge amb calma, dinar i correr.

Antes d'arribar a Solsona vam fer un petit Stop-and-go, ja que la gana apreta i anavem amb les reserves bastant buides. Que bó!!!!

Aaaaaaaaaaaaaaaarghhhhhhhhhhhh!!!!!

Tant pronte vam arribar vam decidir fer unes voltes al recorregut de la crono i una al circuit del diumenge. La particularitat d'aquest circuit era que tenia una volta curta, anomenada Start Lap, el recorregut de la crono i el de la cursa. Pues bé, dos homes trigonomètrcs com natros vam fer 2 voltes al circuit llarg i dos voltes més a l'Start Lap pensant que aquest últim seria el de la crono. QUE FORT!!!! No va ser fins després de fer tot això que ens van explicar que la crono era la part final del circuit amb l'Start Lap. Quin fart de riure.

Bueno la crono va anar millor del que hem pensava, tot i que el fet de fer 1h20' pel matí, anar a dinar i després fer la crono no va ser la millor idea, ja que se'm van quedar les cames bastant aplastades després de dinar i no dutxar-mos, per lo que mentre feia rodillo antes de sortir a la crono tenia una sensació no massa bona. Això es va confirmar als primers metres de la crono, ja que vaig fer la pista de pujada amb un dolor de cames impressionant i al voler forçar ho vaig pagar anant ofegat desde la primera trialera fins al final. La sort que baixo bastant bé i recuperaba algo. Quin temps més ajustat, per un segon vaig guanyar en màster 30.

A la tarde a la dutxa de l'alberg Torre del Baró i a fer unes cerveses al poble fins que començava el futbol. Vam anar a sopar i una partida de Pim Pom i a dormir.A l'endemà tocava la carrera. El pitjor de tot, la climatologia, ja que els homes del temps amenaçaven pluja tot el dia, i així va ser fins les 10.30h. El fet de sortir detràs dels cadets i el retràs en la nostra sortida ens va afavorir ja que no ens va caure ni una gota, llàstima del calentament, ja que tampoc va servir de molt. Tot i així el circuit ja estava bastant enfangat, l´únic moment que va estar prou bé va ser a partir de la tercera volta.

Bon calentament al rodillo de 30' amb dos petits sprint. Tant pronte vam sortir, Pep Vizcarro sortida fulgurant, possant-se capdavanter. A partir d'alli patiment continuo fins mitjans segona volta, i d'aquí fins al final anar remontant fins al final, acabant tercer màster 30 a 34 segons del primer i a 9 segons del segon. Potser si ho hagues sapigut ho hagues intentat, però a "toro passat" tot se veu diferent. L'únic semi-problema que vaig tenir en tota la cursa, a part del fang a la cadena i demés, va ser que a l'inici de la tercera volta en un tram on haviem de caminar, perdia les sabates, ja que un petit toc amb unes herbes hem van apretar les carraques i s'em van assoltar i vaig tenir que apretar-les.

El però que he afegit al titular es perquè havui dimecres no he tingut massa bones sensacions, ja que tant sols he tingut temps pa fer algo de rodillo i no estava molt motivat per fer-ho. Pues això, les cames no les tenia ni la meitad de fresques que el diumenge.

ASI NO HAY MANERA

Joder!!!! Com ens hem de possar forts si no hi ha manera de poder sortir a entrenar. Quan començo a encadenar 2 dies seguits podent sortir a fer algo, al tercer hem toca doblar, es a dir, treballar mati i tarde, i llavors es impossible treure temps, ja que l'hora i mitja que puc tenir entre un torn i l'altre pràcticament me'l passo conduïnt d'un poble a un altre.
Ojalà pogues dispossar de 2 hores al dia per poder entrenar, sense anar estressat ni tenir que anar amb el tuperware amunt i avall, i poder fer estiraments post-entreno. Això és una merda. Encara sort que hem mig defenso, i es que "quien tuvo retuvo", lo malo que no durarà per sempre. Per a més inri, ahir hem van dir que aquest estiu patirem, ja que en tota l'àrea bàsica sanitaria que estic tan sols hi han 3 sustituts, i això vol dir que més d'un dia hem tocarà doblar. Espero que no es passen molt.
Bueno aquest cap de setmana toca crono de Copa Catalana i cursa de Copa Catalana, també puntuable per a l'Open d'Espanya al mític circuit de St Llorenç de Morunys. El traçat i el paissatge són espectaculars, però també ho és la duressa, sobretot si ens plou com ara farà 2 anys. Tant debó faci molta calor. A veure com responen les cames.

X MARATHON DE LOS MONEGROS

Aquest passat 1 de maig vam desplaçar-mos en "petit comité" (no se si ho he possat bé), Pep Vizcarro, Marrasé (pare) i jo a Sariñena per disputar la X Marathon de los Monegros.

El recorregut era el mateix que el d'anys anteriors, ja que les plujes dels últims dies feien impossibe creuar el riu Alcanadre, per fer el recorregut clàssic de 124km, de manera que ens vam quedar en 112km.

La tàctica per aquest any era prou senzilla: atràs que igual ho veràs. I així ho hem fet tant Pep com jo, fins que al pk45 aproximadament i aprofitant la força del vent van començar ha haver-hi arreons a casi 60km/h per zones de pista de tobogans, fins que es va parar i un dels integrants del gran grup va aprofitar per anar-se'n. Tota la resta de persones que ens vam quedar al grup hem pensat el mateix: amb 70km per endavant i amb el vent en contra que hi havia a partir del kilòmetre 50 era una locura. Total, que la resta li vam deixar fer bastant, inclús massa. A la pujada llarga que començava al kilómetre 55 aprox van començar ha haver-hi arreons de pistoleta d'aigua on hem estat sempre atents tant Pep com jo. Al final de coronar aquest port, al kilómetre 75 erem uns quinzena de bikers, i així hem seguit fins al repecho mític que hi ha antes d'arribar a les esplanades dels prats. Després d'anar encapçalant el grup, mentre rodavem pel costat del riu, antes del repetxo, les sensacions que tenia no eren massa bones ja que tenia la sensació com d'estar aborrit, sense ganes de seguir pedalant. Al inici de la costa de parking m'he mantingut el primer fins a la meitad ha passat un altre biker (no recordo ni d'on era) i m'he possat a roda. Quan hem coronat no he mirat ni atràs, he possat el plat gran i he tirat fort i llavors al girar-me he vist que tan sols anavem 4 persones. A partir d'aquí he seguit tirant a relleus fins que antes de l'últim avituallament ens han agafat tres corredors més, entre ells David Caballé.

A falta de 15km, mentre feiem el mateix recorregut que a l'anada (ja que es repetia), hem vist que teniem a l'escapat a tiro de pedra. Potser ho vam vere molt fàcil i pensavem que l'agafariem, però vam baixar massa el ritme i li vam donar les ales que li donarien la victoria. Mentre els 6 bikers en persecució vam començar a passar relleus, però vigilant-mos, fins que al entrar a la curva del pabelló ha començat l'sprint, agafant-me a la cua del grup. He iniciat l'sprint des de detràs de tot i he pogut remontar fins la segona plaça de l'sprint i tercer de la general final.

Fins aquí tot bé, però ahir dilluns la sorpresa va ser meva la veure que a la classificació hem van possar el 6é i a Pep el 9é. Vam estar trencant-nos el cap tota la tarde, fins que Pep va saver trobar l'explicació: els "xips".

Un cop finalitzada la prova

Com el crono s'activava al passar per sota de l'arc de meta i va haver gent que va arribar a l'sprint al mateix temps que jo o que Pep i que van iniciar el crono uns segons després d'haver-lo iniciat nosaltres anaven amb aquesta ventatja, ja que els primers kilómetres són neutralitzats i 2 segons no són significatius d'aquesta manera.

MORALEJA: el proper any ens esperarem 30" a la sortida de manera que al recuperar-los al moment anirem amb 30" de ventatja amb els primers. Aquests de l'organització no s'aclaren, un any perquè no tenen xips i no els hi surten els contes i un altre any, amb els xips tampoc els hi surten bé els contes. Hem queda el consol de saber que realment vaig fer el tercer i Pep el vuité i que vaig tindre prou bones sensacions.

GRACIES A TOTS

Això és algo que volia fer des de fa temps, però o no trobava la inspiració, o el moment. Molts de vosaltres pensareu: "A qui li dona les gràcies el pesadilla éste". Pues bé, la llista de gent a la que li vull donar les gràcies és ben llarga i la majoria d'ells ni ho sabran que els hi he escrit aquest post al blog.

En primer lloc, voldria donar les gràcies a Bea, la meva dona, per soportar-me totes les neures que tinc i respectar-me, sempre que es pot, els horaris tan xungos que porto, de feina a la pública i a la consulta, de les guardies i dels entrenos. Gràcies a Hugo, el meu fill, que es la meva alegria de viure.

També vull donar les gràcies a algú molt important per a mi, i que en aquests moments ho està passant malament, el meu germà Alex. Des d'aquí ÀNIMS, i gràcies pels trapis que m'has fet per poder entrenar i anar a correr a Flix.

Gràcies a la meva germana, per fer-nos de reportera gràfica: "cada cop et surten millors fotos", segueix així i et farem sempre un lloc al cotxe per vindre a les curses. Gràcies als pares que sempre han estat al meu costat, ajudant en tot lo que han pogut.

Gràcies a Abel Curto "Maes". Tu vas ser qui ens va inculcar de ven joves la passió per aquest esport, i les ganes de superar-nos. Quins temps aquells que sortiem tota la tropa: Sergio Pou, Victor, Agustí, Joan Valles,... Admiro la passió que encara tens per la bicicleta, és impressionant. Tu vas ser el meu primer "entrenador" i qui hem va donar bons consells per a preparar-me. Gràcies a Sergio De Torres, el meu segon i de moment actual preparador. Gràcies per la teva feina i la teva amistat.

Gràcies a Pepone pels seus bons moments de caxondeo, de consells i d'experiencia al mundillo, ja que té una visió de les curses de professional. A Josep Betalú, per donar-me aquella visió meticulosa a l'hora de preparar una cursa i la bici, i d'aquells bons moments de caravaning tan guapos. Que vam xalar!!!

Gràcies a la gent que treballa amb mi: Dolors, Roberto, Ketus, Sisco, Jesús, Ferran, Santiago, i tot l'equip sanitari, ja que gràcies als seus canvis de guàrdies també he pogut arreglar-me el calendari i anar a correr.

Gràcies a les fisios i nutricionista d'EMAC Salut (spónsor) amb la seva paciència i la seva col.laboració. Gràcies a l'Esplai Ciclista, SCOTT, el servei d'esports de Tortosa i de la Ràpita, i a Teo per la seva col·laboració amb el club i l'equip, ja que per ells tot això va endavant.

Segurament encara hem queda molta gent a la qui voldria donar les gràcies i espero que no us sentiu ofesos si no us he nombrat, però no penseu que no us tinc presents.

GRÀCIES A TOTS.

Sal.lutacions des de el Sud.

PREVIA GODALL

Visto lo visto en los últimos entreno de esta semana y viendo que ayer sólo aguanté una vuelta fuerte mientras haciamos el circuito con John de Cugat, hoy por la tarde, después de trabajar durante toda la mañana en la consulta he decidió salir y a ver que sensaciones tengo.

Los primeros 30' han sido por la vía verde (=todo llano) donde he rodado ágil, hasta el inicio de la subida que hay en Xerta y que lleva hacia arriba el canal. En esta subida he hecho un par de sprints de unos 20" y en ambos ha habido resignación, ya que sentía las piernas muy hinchadas. En el tramo llano del canal he hecho otros 2 sprints.

Parece las pistas monegriles, que se acerca la fecha

A partir de aquí he estado rodando a ritmo fuerte, como haciendo un par de series fuertes, y las sensaciones han sido algo mejores, de modo que he pensado un poco en sacrificar la carrera de mañana por un buen entreno hoy sábado. "Lo que va per davant va per davant". Los últimos 20' han sido de rodaje suave y tranquilo.

RESACA POST-GODALL

Este fin de semana pasado se inauguró el Open Provincial en el mítico circuito de Godall. El recorrido, como no podía ser de otra manera, con la trialera de bajada que tanto favorece a la gente del terreno y perjudica a los de fuera, y como si esto no era suficiente, este año se añadió un nuevo tramo de trialera de subida a los pocos metros de inicio de la carrera.

Para ser sinceros, los días previos a la carrera, las sensaciones han ido variando, pero siempre fueron malas. El viernes quedé con Jordi Cugat del Can Víctor para hacer 4 vueltas al circuito y la verdad es que en una de ellas apreté para ver que sensaciones tenía, viendo que estaba fuerte, pero en la siguiente, que fué Cugat quien apretó no pude seguirle el ritmo. El mismo día de la carrera estaba muy nervioso, creo que no lo había estado nunca tanto antes de una salida, quería concentrarme en la carrera, pero era incapaz de centrarme.

Nada más dar la salida, me quedo un poco rezagado, pero como teníamos el tramo de hormigón sabía que allí podría intentar colocarme si la gente no se ponía muy a tope, y así fué. Aguanté la rueda del apreton de Juncosa y de Cugat que iba tras él, hasta que tuvo la mala fortuna de pinchar. A partir de allí mantuve las distancias con Juncosa hasta el inicio de la trialera donde sabía que era el momento de colocarme delante. De allí hasta el final fuí controlando un poco las distancias, porque no sabía si podría aguantar las 3 vueltas a ese ritmo, ya que los entrenos previos así lo mostraban. Al final primer Master 30 y primero de la general hasta las 3 vueltas y primer maillote de lider del recuperado Open de Tarragona.

RECUPERANDO A DURAS PENAS

La tónica de estos últimos días es que no consigo recuperar y sentir aquella chispa en las piernas que sentí los días previos a la carrera de Banyoles. Quizás fué que llevaba tiempo pensando en esa carrera y estaba motivado, pero lo curioso era que días después de la carrera también sentía la chispa.

Pienso que puede que, aunque no hago mucha carga de trabajo sobre la bici, si que llevo mucho estrés del trabajo, por lo que aunque intente descansar no recupero de ningún modo. El rollo que tengo es que como tengo mucho trabajo no puedo ni coincidir con mi fisio de EMAC Salut para que me descargue muscularmente.

Intento hacer estiramientos después de cenar, si estoy por la calle o en el curro, pero muscularmente me sigo sintiendo pesado.

De entrenos no quiero ni hablar, ya que debido a la falta de motivación y de buenas sensaciones, cada vez parece que tengo menos ganas. Hoy me he pasado por el Esplai Ciclista para motivarme con un manillar de carbono de cara a la carrera del domingo en Godall, a ver si no hacemos el ridículo.

Un saludo mangantes.