Pareix que els campionats, ja siguin provincials, comunitaris o estatals no estan fets per a mi. Totes les expectatives, preparació física, despesa econòmica,..., sembla inútil per a aquest tipus de cursa. Vaig finalitzar la carrera decebut amb la sensació d'haver rendit, però sense donar-ho tot com en altres curses, ja que et veus fora de carrera per tonteries. Avuí després de veure el Tour (i sense comparar-me) hem sentia un poc com Andy. Tinc clar que no estava físicament per a guanyar, però si per disputar posicions properes al podi o del mateix podi.
Primer els fets de sempre, els d'ocisport se'ns pixen a la boca (com diria Mohamed Jordi), ja que sempre acabem agafant a les fèmines i juniors que han sortit per devant nostre, i en un circuit amb les característiques del de Montjuïc, això condicionava molt la cursa. Sembla que l'organització no pensa amb les hores que invertim entrenant i demés, i perdem de feina i d'estar amb la familia, per poder estar disputant una cursa. No tinc res en contra de les altres categories, però molesten, i quan estas en moments agònics lluitan per no perdre la posició o per guanyar-la un petit error del de devant o que aquest posi peu a terra quan tu et veus en forces per pujar, et fan perdre molt. No és una excusa, i repeteixo, no haguès guanyat ni dopant-me, però m'indigna aquesta situació, que inclús ara hem costa entendre i explicar.
El segon fet, i que són circunstàncies de cursa, es que un biker (i no vull dir el nom), durant els inicis de la cursa va picar contra la part del darrera de la bici a la banda del disc, doblant-lo lleugerament, però ademés va obrir-me la tanca de la roda, i en un dels pepinos de la cursa, al fer força se'm va sortir la roda. La consecuència és que vaig perdre uns bons 20", la roda del que al final faria cinquè i que haguès de tornar a morir-me dalt la bici per adelantar de nou a juniors i fèmines que ja havia passat.
Pel demés tot bé, bones sensacions a les cames (dins del moment de forma que tinc), la bici perfecta, les rodes espectaculars (impressionant com van els tubulars), el suport de la familia i companys, i ànims de la gent perfecte, un 10.
Per cert: moles felicitats a Oscar Juarez, m'alegra molt que fos ell qui s'hagi endut el campionat, ja que és un home que ho sabrà lluir i que ha lluitat molt per estar on estar. FELICITATS!!!
Ara toca "preparar" la DUEXTREM que es farà aquest proper diumenge a Amposta.
Canviant de tema i obrint un petit debat pel que fa als tubulars. La gent no ho coneix molt, potser si en carretera i en ciclocross, però en BTT també existeixen els tubulars i la sensació i el rodar amb aquests es totalment diferent. L'únic inconvenient que se'ls hi pot treure és el preu del tubular, ja que hi ha poques marques i no està molt estandaritzat, però temps al temps. Tot el demés són ventatges: rodent molt fi, són més lleugers, pots portar poc aire (lo que suposa incrment de tracció, sense la sensació d'anar flamejant) baixes el pes de la roda en total (jo per exemple he baixat 300gr el pes de la roda del devant respecte a les mateixes Gipiemme Kenya Disc Cx per a Tubeless amb neumàtic Tubelis Specialized). Una altra cosa que se m'oblidava es que el preu de les rodes preparades per a tubular no són tan cares com un pot pensar, ja que el seu preu és bastant inferior al d'unes Mavic SLR, unes XTR o unes DT, per exemple, i el pes és igual amb la mateixa calitat de rodadura.
Bueno fins aquí aquest apunt sobre els tubulars de BTT.
Avant compañeros a pie de puerto.
Alfara de Carles desde la carretera vella de detràs
Si puediese invertir una tercera parte del tiempo que invierto en el trabajo en entrenar andaría como un avión o estaría quemado.
